logotipo

Curiositats

LA BALLARINA QUE MORÍ OFEGADA PEL SEU PROPI MOCADOR

Painting of Isadora Duncan
by Fritz August von Kaulbach from
"Isadora Duncan, The Art of the Dance"
Courtesy Theatre Arts Books.

Isadora Duncan was born in Oakland, California in 1877. Her mother was an accomplished pianist who introduced her to the great composers, whose music later inspired Isadora's creation of a new dance form. Isadora's genius was appreciated by her family when she was very young, but her revolutionary ideas on dance were not well accpeted in America. When Isadora was in her teens, the family moved to Europe, where her genius was recognized. Even so, raising money was always difficult, until Isadora met her "Lohengrin", an American heir to the Singer sewing machine fortune. With his financial support, she founded schools of Duncan dance in France and Germany. Eventually, Isadora gained great fame in both Europe and America; in fact, in the entire world.

Severe tragedy struck at the peak of her fame. Her two children were drowned when their car rolled into the Seine. When she eventually returned to her Art with the encouragement of the great actress Eleanor Duse, her choreography reflected her suffering.

Isadora's dream was to teach children who would then continue to teach others. This was more important to her than performances, although performing was important as a motivating force and also to help finance her school. One of her objectives was to obtain government support for the school. The first and only government to sponsor her work was the Soviet Union, and this support lasted approximately ten years.

Isadora Duncan died as dramatically as she had lived. She wore scarves which were long enough to trail behind her. On September 19, 1927 in France, her scarf became entangled in the rear wheel of a convertible car. When the car started, she was strangled.

Isadora died but her dream lives on. Six of her most gifted students eventually settled in the United States, and were adopted by Isadora Duncan and took her last name. Only three of these women continued to teach and perform for many years; Irma, Anna and Maria Theresa. Irma Duncan taught in New York City for eight years and her students are still dancing and teaching. One of Irma's students was Sylvia Rubinstein Gold.

ESCRIURE ÉS TEIXIR ELS FILS DEL PENSAMENT

El món és un teixit de persones amb qui ens entenem millor o pitjor, i de persones que s'han entès amb les persones amb qui ens entenem.
Allà on no arriben les vores d'aquest teixit de persones, cessa el món: o si es vol, el món cessa d'ésser nostre. Gabriel Ferrater

Diu el diccionari que un teixit és l'entrellaçament del fil o dels fils que formen una tela o treball anàleg. Deu haver-hi molts treballs anàlegs si fins i tot el món es pot entendre com un teixit. Un teixit és qualsevol material fet teixint, entrellaçant elements. El conjunt de cèl·lules d'un organisme íntimament unides, que tenen la mateixa funció i forma semblant es consideren un teixit (muscular, nerviós, etc). De l'entremat de classes a la societat, en diem teixit social.
Etimològicament, un text també és un teixit. Un text és el contingut d'un escrit, la part d'un missatge que conté les dades rellevants. Text prové del llatí 'textum', derivat de 'texere', teixir.
Un text no deixa de ser l'entrallaçament de traços prims i flexibles com fils, les lletres i les paraules, que segueixen elles també un fil argumental o si més no, el fil del pensament. Moltes expressions relacionen les dues activitats: "teixir un discurs", per exemple, "teixir molt i fer la roba clara" que és parlar molt, sense dir gaire coses de substància; el "teixidor", un insecte nedador que es mou amb gran agilitat damunt l'aigua de les basses, en castellà es diu "escribano de agua", probablement perquè els gestos de qui teixeix i de qui escriu s'assemblen.
Un text acostuma a tenir un nus, i una trama ordida amb paciència i disciplina com també reclama el treball al teler. Escriure és ordenar lletres i teixir és ordenar fils.
Teixir i escriure són treballs manuals que s'han mecanitzat però que continuen fent mal a les cervicals. Són oficis que exigeixen el coneixement d'un sistema de preceptes (instruccions) i de regles per a fer-ho bé: l'art de teixir i l'art d'escriure.
La coincidència de les dues arts es torna a donar a la paraula "textura" que vol dir, disposició i ordre dels fils i passades d'un teixit, i també, estructura d'una obra literària. Modernament es pot canviar la textura dels fils i també dels aliments, per fer-los més aptes per al consum, amb un procés tecnològic, la texturització o texturació. Hi ha també un additiu alimentari, el texturitzant, modificador de la textura. La textura és la manera com estan disposades les parts o partícules que componen una cosa i que incideix directament sobre el sentit del tacte, tant en els aliments com en els teixits.
El text, però, necessita un suport material on quedi fixat (pedra, fang, cera, metall, papir, pergamí, paper, etc.) Avui dia la pasta de paper es fa amb fibres de cel·lulosa dels arbres i també, precisament, amb draps vells de lli i de cotó. D'alguna manera, el teixit serveix de suport físic al text com una tela serveix de suport a una pintura.
És cert que l'escriptura no és més que paraules pintades, taques negres sobre un fons blanc, però no sempre ha estat així.
Històricament l'escriptura va començar essent esculpida sobre pedra i sobre terrissa. Escriptura i escultura sorgeixen de la mateixa arrel etimològica de 'gravar'.
Escriure va començar essent un treball amb martell i escarpa; més tard, el text va adquirir la flexibilitat d'un teixit; avui és una pàgina electrònica on uns caràcters d'existència fràgil encara pretenen dir alguna cosa amb sentit.

Anna LL.